L’estiu ja es fora i en plena tardor, quan sembla que el fred ja vol tornar jo també torno aquest cop amb més intensitat als entrenaments de sala.Rutina de gimnàs, màquines, estàtica, cinta, peses,…. I rodar, rodar molt.
La presentació de la TITAN DESERT a Barcelona, acompanyat del nostre president l’Antoni Fernandez i d’en Francesc Ollé, així com del meu pare, en Toni Albaladejo, hem dona el tret de posada en marxa sense retorn.

Tot comenta a precipitar-se.

L’augment d’intensitat en les pautes d’entrenament, la contractació dels serveis mecànics i de fisio, l’inscripció a la cursa, la posta a punt cada cop més minuciosa de la que serà la meva màquina del diable per part del nostre mecànic i amic Carlos que amb la seva infinita paciència hem dona suport un cop rera l’altre (ara hem falla això, ara he trencat allò, ara aquest soroll, ara, ara ,ara…).

En aquest temps, altres curses han anat caient. Sant Joan Despí-Montserrat, MiBTT Compex, i compaginades amb sortídes amb la bici de carretera i d’altres amb la btt acompanyades dels meus companys de club, van donant-me cada dia que passa l’impresió de que encara i anar en solitari a aquesta competició, no estic sol. Tots ells hem recolzen entre “brometes” i tenen els ulls posats en aquest projecte.
Presió, motivació, patiment i esforç son una barreja de sentiments alhora d’afrontar el día a día.
Sis mesos queden per tastar el desert. Etapes llargues si cap que en anteriors edicions, barrejades amb dunes, etapes de muntanya i navegació i fins i tot una contrarellotge on tu i la teva máquina s’enfronta en solitari a l’inmensitat d’aquelles planúries on res davant i res darrere t’indiquen que vas pel bon camí.
Tan sols, el teu GPS, el road book i la teva intuició faran d’aquell moment un èxit o un fracàs en l’esbojarrada forma de correr a tota velocitat per les pistes empedrades del desert per tal d’esgarrapar segons al cronòmetre. Tot un repte si senyor.

Fins aviat.

Joanjo Albaladejo.